Crònica Sónar 2012 – Divendres 15

SónarDia

La segona jornada del SónarDia comença de manera similar a la de dijous, amb un ambient festiu però d’aquells de ficar-se panxa en l’aire de cara a solet. La gent que mig ocupa el SonarVillage seu en grupets formant rotllanes cervesa en mà. Però aviat les panxes donen pas als braços, que enlairant-se reaccionen a la sessió de Trevor Jackson, l’home darrere de Playgroup, que ens porta des del Regne Unit la seva impagable aproximació al costat més underground de la seva discoteca. Mentrestant la gent va arribant i aviat l’ambient festiu canvia de caliu.

Tirem cap al SonarDôme per trobar-nos una grata sorpresa de la mà de la DJ anglesa Nightwave, que va fer trontollar la carpa amb una molt encertada sessió en la que els ritmes hip-hop, garage i dance més actual confabulaven per compartir una mateixa ona sonora en la que submergits en marees de techno i tribal podíem trobar-nos a Rihanna o Prince.

Quan Nigthwave encara hi era en plena sessió, a l’altre extrem del Sónar la banda canadenca Austra, amb l’operística (en veu i gestos) Katie Stelmanis al capdavant, s’apoderava del SonarVillage per presentar el seu pop gòtic amb pinzellades de New Wave. Una estètica entre campestre i chic -curiosa mescla-, va acompanyar una actuació que va triomfar, tant entre els qui els coneixien com entre els que no, que agradablement sorpresos incloïen Austra en la seva llista mental de favorits.

Tornem al SonarDòme perquè allà quatre nanos francesos s’ho estaven passant teta sobre l’escenari mentre punxaven els seus experiments sonors. Eren els Club Cheval i resultava impossible resistir-se al seu divertiment.

Una de les actuacions més populars de la tarda va ser la de John Talabot. El house electrònic del barcelonès va ser tan desitjat que es va haver de penjar el cartell de “complet” al SonarHall. Molta gent es va quedar sense veure’ls, nosaltres inclosos, i vam haver de conformar amb escoltar-los de dels passadissos del CCCB.

A qui sí vam poder veure és a Nina Kraviz, una atractiva rusa que li dona al beat amb una naturalitat tan artificiosa com la que fa servir en el seu directe. Sobre uns impactant talons vermells i amb unes cames que encara ho eren més, Nina ens va oferir tot un repertori de poses sexis mentre amb una mà anava fent servir els botons de la poc aprofitada taula de mescles i amb l’altre agafava el micròfon per mussitar les seves lletres. Sigui com sigui el seu invent acaba funcionant i la gent, exaltada, li va seguir el joc entre crits afalagadors que ella es tenia ben creguts.

SónarNit

Arribem a la Fira Gran Via de L’Hospitalet i el primer que ens sorprèn i impressiona és l’esperit “macro” que hi regna. Tres escenaris gegants repartits en tres espais diferenciats plens de gent amb ganes (i diferents formes) de passar-s’ho bé, com a mínim. El SónarClub, el més gran, sembla una macro-discoteca, i el SonarLab i el SonarPub, tots dos a l’aire lliure, es converteixen en perfectes macro-espais per a concerts. En mig de tot fins i tot una pista d’autos de xoc.

Moltes van ser les rascades i fórmules de mescla que van sonar durant la nit. Tan fàcil era escoltar una peça de dubstep accelerada a 160 r.p.m. com trobar-s’hi amb al veu de Beyoncé entonant un baladot com “I miss you”. Als plats gent tant excel·lent com Nicolas Jaar, Fatboy Slim o Jaques Lu Cont, fent moure les masses fins, en alguns casos, el desfàs.

DJ’s a banda, en el cartell del SónarNit de Divendres hi destacaven dos noms: Lana de Rey i Friendly Fires. Pararem especial atenció en les seves actuacions.

Resulta increïble com Lana del Rey ha estat catapultada a la palestra dels ídols en tan poc temps, arribant al Sónar convertida en estrella del festival malgrat, tot sigui dit, la seva proposta retro poc lligui amb allò de “música avançada”. Sigui com sigui l’expectació era molt gran i quan Lana del Rey aparegué sobre l’escenari repentinada i vestida d’allò més vintage  (amb una mena túnica grega) la cridòria va ser important. Acompanyada per un quartet de corda Lana va arrencar amb “Blue Jeans”, tot i que podria haver començat per qualsevol altre, ja que el públic s’emocionava i cantava amb cada una de les seves cançons. Una rere altra, Lana del Rey va cantar sense despentinar-se els temes del seu àlbum “Born to Die”, destacant els seus èxits “Video Games”, “Carmen” o el que dona títol al seu disc. Unes ulleres blanques en forma de cors van ser l’única alteració en el seu semblant, inversament inexpressiu a la seva veu, que va fer callar les males llengües que asseguraven que la Lana en directe no era per tant. Qui havia de dir que el PubSonar s’hauria de moure a l’uníson de una forma tan…, com dir-ho…, cursi? Això sí, encantats de  formar-hi part. “Em cau tan bé”, “Es tan maja”, comentaven a la vora. De tant en tant, quan no cantava, Lana deixava anar una rialla d’aquelles tendres, que l’allunyaven una mica de la imatge més adulta que transmet en els seus vídeos, i a la que responíem amb les cara nostres cares convertides en faves tendres. Semblava que la cosa no podia ser més “especial” quan de cop i volta Lana va baixar a la fossa per petonejar i deixar-se fotografiar amb la gent de la primera fila. “Ara, encara em cau millor”, comentaven les veus properes.

A les seves antípodes podríem situa l’actuació dels Friendly Fires al mateix escenari. Amb una envejable energia fora del que és comú -canalitzada de manera extraordinària pels moviments del seu líder, Ed Macfarlane- els Friendly Fires deixaren anar de sota el braç el seu darrer àlbum, “Pala”, amb la intenció de que el públic no deixés de botar. La banda tampoc es va quedar curta en tema d’energies (quina manera de donar-li a la bateria!), llàstima que en ocasions la veu de Macfarlane quedés ofegada. A banda de “Pala”, els Friendly Fires van tenir temps per treballs anteriors i van reservar per al final dos temes que predestinats a triomfar: “Paris” i “Kiss of Life”, allargada i “adrenalitzada” per convertir-la en un final de festa immillorable i culpable de fer entrar al SónarPub en un estat d’eufòria col·lectiva. Grandiós.